NEGLIGÈNCIA MÈDICA. NO REALITZACIÓ DE PROVES DIAGNÒSTIQUES
En temps de crisi s’evidencia una disminució de sol·licituds de proves diagnòstiques que comporta, en moltes ocasions, que es produeixi un error de diagnòstic o un retard de diagnòstic i per tant un error o retard en el tractament.
S’ha de tenir en compte que als metges se’ls demana que posin tots els mitjans existents per curar als malalts i si no els tenen al seu abast perquè a l’ambulatori o a l’hospital no hi disposen, han d’oferir al malalt el trasllat a un altre centre mèdic o hospitalari on si hi disposin.
La responsabilitat del metge pot basar-se tant en una acció realitzada erròniament com en una conducta omissiva, és a dir en la no realització d’aquelles accions que tindria que haver realitzat.
Per tant, és obligació del metge realitzar totes les proves diagnòstiques necessàries.
Si tenim en compte que les decisions clíniques relatives al tractament que ha de seguir el malalt es basa en el diagnòstic que s’estableix en les proves diagnòstiques, la manca d’aquestes comporta inevitablement decisions clíniques errònies.
L’error en el tractament o el retard en la instauració del tractament per la manca de realització de totes les proves diagnòstiques (analítiques, radiografies, TAC’s….) necessàries per arribar a un diagnòstic correcte, és una negligència mèdica.
La Sentència del Tribunal Suprem de 27 maig de 2003 ho explica molt clar: «la actividad de diagnosticar, como la efectiva de sanar, han de prestarse con la aportación profesional más completa y entrega decidida, sin regateo de medios ni esfuerzos, dado que la importancia de la salud humana así lo requiere y también lo impone».
Marga Martín Filgueira. Advocada