TRACTAMENT DENTAL: IMPLANTS

En general, es considera que el tractament dental no té una finalitat curativa sinó de restauració dels contorns físics o estètics.

En aquests casos, que es denominen de medicina voluntària o medicina satisfactiva s’exigeix del metge un plus de responsabilitat que comporta l’obtenció d’un bon resultat, és a dir, el compliment exacte del contracte subscrit amb el pacient. Per això l’obligació d’informar s’incrementa sobre tot en quant als riscos inherents a la intervenció i de les possibilitats de que aquesta, no comporti l’obtenció del resultat que es pretén assolir.

S’entén que el metge, encara que no pot garantir el resultat perquè tota actuació mèdica té un component aleatori (no totes les persones reaccionen igual a un tractament), ha de haver-hi una certa garantia en la seva obtenció ja que sinó, el client que no pacient, no es sotmetria a una actuació mèdica que es voluntària i no curativa. És a dir, el client-pacient no aniria a l’odontòleg sinó en la seguretat possible d’obtenir la finalitat buscada de millora estètica.

Això comporta que la càrrega de la prova sigui del metge, és  dir, és el professional que ha de demostrar que la seva actuació és ajustada a la lex artis ad hoc, és a dir, a la millor praxis mèdica del moment i del lloc on es realitza.

A més del tractament dental, es considera medicina voluntària o satisfactiva, la cirurgia estètica, la lligadura de trompes o la vasectomia.

FINS LA SETMANA QUE VE

Marga Martín Filgueira. Advocada